Història i patrimoni

Olius

El municipi d'Olius és molt ample, degut a què l'any 1847 s'uní el terme d'Olius amb el terme del Castellvell. Té una extensió d'uns 54 Km2. Dins el seu terme hi han quatre parròquies: la de Sant Esteve d'Olius, la de Sant Just-Joval, la de Brics i la del Castellvell. Té una altura d'uns 600 metres a nivell de riu,  fins els 936 m. de la Torregassa. En el curs del riu Cardener s'hi troben importants antics molins, com el de Ratavilla (1098), el dels Cups (1080), el de Rodamilans (1092) i el molí del Pont. També hi hagué una farga (1627).

L'home ha habitat aquests paratges des de molt antic. Els poblats ibèrics d'Anceresa sobre el Vilaró Nou i el de Setelsis vora el Castellvell ens situen 400 anys abans de Crist. En temps dels romans la gent abandonà els tossals per conrear les terres planes d'Olius. Del pas dels àrabs no en queda rastre.
 
Amb la Reconquesta apareixen les primeres notícies escrites d'Olius. A l'any 985, el prevere Duran dóna unes terres i unes vinyes a la casa de Sant Esteve, on hi vivia una petita comunitat de clergues. En el castell d'Olius, on ara hi ha la Torreta, els comtes d'Urgell hi residien llargues temporades. Sabem que, a l'any mil, el prior Ramon de Solsona es presentà a Olius i suplicà al comte Ermengol que concedís una carta de franqueses pel seu monestir. El comte, a més de les franqueses, li donà la propietat de la Muntada. En el testament d'Ermengol IV, del 1.102, demana ser enterrat a Solsona i dóna al monestir el castell d'Olius i tot el seu termenat, de tal manera que als anys 1790 el bisbe de Solsona, Rafael Lasala, encara es titulava senyor i marquès d'Olius.

L'any 1348, s'escampà arreu una gran epidèmia de pesta que provocà una gran mortaldat. Moltes cases d'Olius van quedar deshabitades i els camps erms sense cultivar. En el fogatge de 1378, consta que en el terme d'Olius hi havia quinze focs i que pagaren sis sous per foc en les Corts celebrades aquell any a Barcelona. El 30 d’agost de 1428, el castell d'Olius contribuí amb deu florins d'or en la coronació del rei i la reina de Catalunya i Aragó.

El monestir de Solsona, durant els segles XV i XVI, entrà en franca decadència, els canonges ja no vivien en el convent, els abats residien lluny i les rendes no eren ben administrades. Quan l'abat Joan d'Aragó (1534) volgué tornar a cobrar les seves rendes, els d'Olius li contestaren que feia molt temps que no pagaven drets feudals i que els consideraven abolits. Això mogué un llarg i sorollós plet a la Real Audiència de Barcelona.

El 1593 es creà el bisbat de Solsona. El 13 de febrer de 1595, els cònsols d'Olius prestaren homenatge al nou bisbe com a senyor del castell i del terme d'Olius. La bonança econòmica dels segles XVII i XVIII va permetre refer moltes cases d'Olius, en algunes d'elles a les llindes de les portes encara es veu la data d'aquell temps. També es fan molts retaules barrocs. La mateixa farga, muntada el 1627 a peu de riu, al lloc on hi havia el molí de Salicames, és fruit d'aquesta prosperitat. Diuen que aquesta farga  encunyava moneda falsa.

El segle XIX es caracteritza pels estralls de les guerres, la invasió de les tropes de Napoleó (1808-1814), El Trienni Liberal (1820-1823), les tres guerres carlines (1834-1875), van deixar la comarca plena de misèria. Mentre en altres llocs es produïa la Revolució Industrial que portava un progrés al país, aquí es vivia la profunda crisis de les comarques rurals amb un fort desplaçament de gent cap a les àrees industrialitzades. Com si això fos poc, la fil.loxera va arruïnar les vinyes del municipi. 

No és fins a les dècades dels 50-70 que el municipi torna aixecar volada amb les nombroses granges que s'obres en les cases de pagès i amb la urbanització de Sant Just, situada al costat de la carretera a Solsona , amb la construcció d'uns 200 xalets i una zona industrial. Aquí s'hi ha alçat (1954) la parròquia de Sant Just-Joval

LA PARRÒQUIA d'OLIUS
El temple actual va ser consagrat l'any 1079 a petició del comte d'Urgell i dels habitants del lloc. L'altar de dalt es dedicà a Sant Esteve i el de la cripta al Sant Sepulcre. La cripta és la part més original de l'església. Forma un espai rectangular amb sis columnes que s'obren en forma de palmera que aguanten arcs de mig punt i voltes d'aresta i donen a l'estança una bellesa extraordinària. Aquesta cripta ha donat fama a Olius i es molt valorada dins l'art romànic mundial.

EL CEMENTIRI
A poca distància de l'església, es troba el cementiri d'Olius, que crida l'atenció perquè fuig de l'esquema acostumat dels altres cementiris. En ell es combinen les roques caigudes de la muntanya, símbol del decaïment i de la mort, amb les fulles d'alzines sempre verdes, símbol de vida. Mort i vida en un cementiri cristià. És obra de l'arquitecte Bernardí Martorell que va rebre la influència modernista de Gaudí.  Es va inaugurar l'any 1915. És un model de fantasia i novetat dins l'art funerari modernista, ja que a Catalunya es poden trobar panteons modernistes, però com a cementiri és únic.

LES SITGES
A l’entorn de l'església es poden visitar unes sitges ibèriques d'uns 300 anys abans de Crist, amb la novetat que no eren uns forats sols per guardar gra, sinó que per la seva gran quantitat, unes cent cinquanta, fa pensar que era un gran comerç de gra.

Enric Bartrina